La Ruta del Exili

Excursió a les entranyes de l’Exili

Sense aixopluc, patint  el fred i el vent de tramuntana, una mortalitat infantil del 95%, mantes humides i absència d’aigua potable, van ser tan sols algunes de les condicions insalubres amb les quals es van trobar els exiliats espanyols de la Guerra Civil que van dirigir-se cap a les terres franceses.

La caiguda de Barcelona va provocar el major èxode de la historia espanyola. Les més de 300.000 persones que van creuar la frontera va ocasionar que el govern francès optés per crear un camp d’internament a les platges d’Argelers. Els espanyols que havien buscat refugi a França es van trobar empresonats en una platja rodejada per filferro i custodiada per homes armats.  

Amb l’esperança esvaïda, desolats i desesperats alguns dels refugiats van preferir deixar-se endur per la mar i d’altres van ofegar els seus fills per evitar encara més sofriment. Però, al 1939 va arribar la salvació per a part dels refugiats quan va aparèixer la Maternitat Suïssa d’Elna. Elisabeth Eidenberg, membre de Secours Suisse des Enfants va habilitar l’edifici de la maternitat per donar allotjament a dones embarassades i més de 500 nadons que van poder tenir un futur que probablement mai haurien tingut abandonats a la sorra i a la intempèrie.

Amb la voluntat d’aprofundir en la nostra història i conèixer l’existència d’un personatge tan fascinant vam emprendre la Ruta de l’Exili.

A  dos quarts de vuit del diumenge 17 d’abril els dos autobusos plens de persones interessades en la historia van començar el viatge. L’anada va estar amenitzada per l’alcalde, Oriol Junqueras, que fent gala dels seus amplis coneixements de la historia, va explicar característiques de la nostra terra. Ens dirigíem cap al que va ser un dia ja molt llunyà la Catalunya Nord –cedida per España a França en el Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659)-. Un viatge al bressol de la pàtria i de la nostra llengua. Fins i tot va proposar un repte “Per què els rius Ter, Terri, Tec i Tet tenen aquest nom tan semblant?”

La primera parada va ser El Museu Memorial de l’Exili (MUME), situat precisament a la Jonquera, estret pel qual van creuar els exiliats per arribar a França. Les sales que emulaven el recorregut amb diversos episodis de l’exili donaven també pas a la reflexió, i és que passin els anys que passin, qualsevol tipus d’exili genera el mateix sofriment i la mateixa desolació. La voluntat, doncs, del museu és recuperar la memòria –sempre fràgil- de tota aquesta gent i fer romandre el llegat, en molts casos desconegut, de nosaltres mateixos. Per aquesta fragilitat de la memòria el museu mostra les figures de fotoperiodistes com Robert Capa, Gerda Taro, Agustí Centelles, entre d’altres, que van immortalitzar la Guerra Civil i que avui dia són un material indispensable per a la reconstrucció de la història.

I parlant de fotoperiodistes en Miquel Siñol, membre del Centre d’Estudis Locals, va fer una donació –d’un material amb gran càrrega emotiva– al MUME. Davant la presència de l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras, i l’alcaldessa de la Jonquera, Sónia Martínez, Siñol va donar en mà al director del museu, en Jordi Font Agulló, les fotografies fetes per Francesc Siñol i Bonells, son pare, durant l’exili a Argelers. 

Un cop creuada la frontera, la platja d’Argelers es va obrir als nostres peus. La sorra que semblava pedra i fins i tot feia mal no convidava pas a sentir-se agust, i menys encara donades les circumstàncies amb els sentiments que recorrien la nostra ment. Així doncs, sense gran cosa més a veure en un indret tranquil que no sembla que amagui un passat tan obscur, vam continuar deixant darrera un dels escenaris del sofriment de la nostra pàtria.

A Elna vam poder visitar la localitat; el Museu Tarrus, amb una exposició sobre la Maternitat; i el claustre que lligat a l’església forma una barreja d’estils entre gòtic i romànic amb una meravellosa galeria.

Però, el que tots esperàvem era visitar la Maternitat d’Elna (o Chateau de Bardou), no podíem marxar sense veure-la, encara que fos des de lluny. L’edifici que havia estat abandonat al 1944 des que la maternitat va haver de tancar per les pressions nazis –Elisabeth va donar allotjament també a jueus i gitanos- estava encara en obres. Tot i que érem conscients de les tasques de rehabilitació i adequació, aquestes no van poder parar una colla de curiosos que van voler trepitjar els terrenys de la historia i així és com tots els amics del CEL van poder fer-se una fotografia triomfal al costat de la màgica Maternitat d’Elna.  

L'Església i la Guerra Civil

El proppassat 1 de juny un centenar de persones vam poder gaudir de la conferència a càrrec del monjo Hilari Raguer a la Sala Xica de la Vicentina.

Aquest cop el pare Raguer, monjo benedictí de Montserrat, ens va parlar de la posició i relació que mantingué l’Església  respecte la guerra civil, tant des del punt de vista de les jerarquies espanyoles com des de la Santa Seu.

Fou una conferència interessant on es desmitificà el fet que Franco era un fervent catòlic i que la guerra civil era una creuada, de fet es recordà que en els bans de guerra, es buscava un estat laic, l’únic enemic a combatre era el bàndol republicà costés el que costés però en cap cas, si més no em primer moment, era una lluita contra els anticlericals, a excepció d’un dels generals revoltats. En les continues al·lusions a Franco i la seva relació amb l’Església es deia de Franco de quan estava destinat al Marroc; Franco, ni iglesia, ni mujeres. 

Així fou més endavant que Franco buscà el suport de l’Església per el seu bàndol a la guerra proclamant-se paladí i defensor a ultrança de l’església. Afavorit per la repressió que es dugué al bàndol republicà d’eclesiàstics a principis de la guerra que serà explotat per Franco per la seva causa.

Sobre la cúria eclesiàstica espanyola, sembla que tot i que en primer moment no confiaven massa en Franco amb el temps i veient que la seva unió els afavoriria adoptaren una posició favorable al Generalísimo, tot i que aquest hagué de deixar les seves pretensions d’un estat laic i del qual n’acabà sent el màxim poder. Tot i que val a dir que no tots els bisbes estaven d’acord amb la resta de prelats que veien en Franco el millor per el país, com fou el cas de Vidal i Barraquer, el qual s’oposà frontalment al recolzament de Franco.

També parlà de forma particular de la Santa Seu, coincidint amb la des classificació recent de la documentació referent al període de la guerra civil, on sembla que el papat tenia un paper neutre, on no es mullava per cap dels dos bàndols a espera d’una resolució del conflicte. Així la documentació ho senyala amb les continues comunicacions amb els dos bàndols i en la recomanació del Papa de recolzar o no a Franco només si era una decisió unànime de l’Església Espanyola.